Castell de Penyafort

Als peus del Parc del Foix, s’alça un dels enclavaments patrimonials més emblemàtics de l’Alt Penedès.

Castell de Penyafort

Als peus del Parc del Foix, s’alça un dels enclavaments patrimonials més emblemàtics de l’Alt Penedès. Amb quasi deu segles d’existència, el conjunt arquitectònic del Castell de Penyafort, testimonia l’evolució d’un territori que concentra, a escala local, alguns dels fets més transcendentals de la Història de Catalunya.

Des de l’any 2002 les estructures que el conformen són propietat de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, qui inicià un procés de restauració i consolidació del conjunt, vigent actualment, i que dia a dia conserva i difon un valuós llegat cultural.

Arquitectura

La part més antiga del conjunt arquitectònic del Castell de Penyafort és una torre de planta circular, probablement anterior al segle XII, envoltada parcialment per diverses cambres disposades en semicercle. Es tracta de les restes de la casa natal de Raimon de Penyafort (1185-1275), i és una petita fortificació que depenia del Castell d’Olèrdola. El seu interior conserva unes pintures murals força interessants, i una volta d’aresta gòtica amb una clau que mostra l’escut d’armes dels Espuny, senyors del castell a les darreries de l’edat mitjana i impulsors de la posterior construcció del convent.

A més d’aquesta torre medieval, el conjunt comprèn diversos edificis, disposats en forma d’U i construïts a partir de 1602, convertint-se en convent dominicà, amb una església d’una sola nau, de 30 metres de llargada per 9 d’amplada amb capelles laterals, i dues ales de planta rectangular, amb la planta baixa destinada a usos agrícoles i el pis a espais residencials.

El pis ocupa la part frontal i la lateral de l’edifici. Algunes dependències es troben dins l’edificació medieval de la torre, i des d’aquí es comunica amb el cor de l’església. Hi ha un espai dedicat a cuina, banys, una gran sala-menjador de 22 m. de llarg i un total de setze dormitoris, tots exteriors, d’entre 15 i 22 metres quadrats, coberts per voltes catalanes rebaixades.

El conjunt es complementa amb unes golfes damunt tota la superfície residencial, i un gran mirador, d’11 x 8 metres amb arcades a tots quatre costats, des d’on s’observen unes magnífiques vistes de la plana del Penedès.

Sant Raimon de Penyafort, fill del Castell de Penyafort

Raimon de Penyafort va néixer a l’actual Castell de Penyafort cap a l’any 1185. Aviat marxà cap a Barcelona, on als vint anys era professor de filosofia. L’any 1210 es desplaçà a la ciutat italiana de Bolonya, on es doctorà en dret civil i canònic l’any 1216, i on exercí també de professor. Tornà a Barcelona i l’any 1221 ingressà a l’orde dels dominics.

Fou el compilador del primer manual de moral en la història de l’església, el Summa de casibus poenitentialibus, que va tenir molta influència en el desenvolupament del sistema penitencial medieval. Fou confessor del rei Jaume I i predicà en la creuada contra els àrabs, els jueus i els heretges. L’any 1230 el papa Gregori IX el nomenà el seu confessor i li encarregà de compilar tots els decrets papals i dels concilis. D’aquesta tasca en resultaren les Decretales, que foren considerades una compilació bàsica del dret canònic, en vigor fins l’any 1917, per aquest motiu és el patrò dels juristes, els advocats i les facultats de Dret.

L’any 1238 va ser elegit general de l’orde dels dominics, i en reformà les seves constitucions. Els darrers anys de la seva llarga vida, els dedicà a fer conversions, ajudant a establir la Santa Inquisició a Catalunya. Predicà a les creuades contra els sarraïns, i animà a Tomàs d’Aquino a escriure la Summa contra gentiles.

Va morir el 6 de gener de 1275, sent canonitzat l’any 1601 pel papa Climent VIII.

Transfretació de St Ramon de Penyafort.
Obra de Ricard Clausells. 1901
Barcelona. Col·lecció particular

Història

El Castell de Penyafort. La permanència d'un ideal
L’historiador local Joan Torrents i Sivill va publicar el següent article sobre la història del Castell de Penyafort i els seus origens al número 50 de la revista Antistiana, editada pel Grup d’Estudis Rapitencs el Juliol de 2006
1.- El casal de Penyafort.
Ens situarem a començaments del segle X. A les nostres contrades, en aquells moments, la zona de dominació musulmana s’anava reduint, mentre, es produïa l’avenç del poblament cristià. Eren els camperols els que protagonitzaven una colonització espontània que s’infiltrava en zones que els cristians no controlaven, on els habitants eren pocs i s’agrupaven en illots situats a escassa distància d’altres illots de població musulmana. Colons, que a la cerca de refugi en balmes i assentaments d’altura, se situaran en diferents indrets muntanyosos, com la mateixa Olèrdola. Així el 911 és esmentada ja com a urbs Olerdulae. Olèrdola esdevindrà l’expressió de la presència cristiana en oposició a la nostra Ràpita islàmica, com també ho serà Castellví de la Marca en relació a la Múnia.

Terres de frontera que ben aviat seran objectiu de les elits nobiliàries. Olèrdola, indret d’una privilegiada situació estratègica per a controlar i defensar el territori viurà la vinguda de més homes i dones, la posada en conreu de les terres en el marc d’una política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona. És per aquest motiu que el fill de Guifré el Pelós, Borrell I de Barcelona va travessar el Llobregat i va arribar fins a les muntanyes de l’Ordal. Posteriorment, Sunyer, germà i successor seu, va decidir avançar més cap el sud, el Penedès. Així a l’entorn del 929-930 es va aixecar el castell d’Olèrdola que confirmava el domini d’una posició estratègica des d’on poder fer efectiu el domini sobre un territori de 250 quilòmetres quadrats d’extensió –el més gran de la marca del comtat de Barcelona- i una densitat de poblament de la més alta de la frontera, almenys fins al segle XI.

No hi hagué ja camí de retorn, tot i les ràtzies d’un i altre bàndol, el domini d’aquelles terres passaria definitivament a mans del comtat de Barcelona. Així tot i que foren devastades durant la gran expedició d’al-Mansur del 985, Olèrdola fou ràpidament reocupada i reorganitzada i al 991 s’hi consagrà una església més gran que l’anterior. La presència permanent dels sarraïns arribava a la seva fi.

Així mateix es van anar configurant un sèrie de petits castells, formats per una torre i una casa quadra, com a Moja (esmentada al 981), Canyelles (992) i Penyafort (possiblement construïda al segle XI), els quals tenien com a objectiu ser llocs d’avançada per prevenir els atacs al castell d’Olèrdola i també per crear nuclis de protecció als colonitzadors. Al capdavant de cadascun d’elles es van nomenar uns castlans o oficials. Aquests, després de la mort de Mir Geribert (que s’havia arribat a autoproclamar el Príncep d’Olèrdola), i sobre tot, amb l’avenç de la repoblació, a principis del segle XII, es van independitzar, i més quan entre el 1107 i el 1108 va haver-hi una de les darreres incursions almoràvits, que va devastar el Penedès fins al castell de Gelida i va comportar una nova destrucció del castell d’Olèrdola. Fins i tot, el comte Ramon Berenguer III va atorgar privilegis i llibertats a tots els que s’establissin dins del terme del castell d’Olèrdola.

Al segle XII, ja es parla de Torre de Penyafort, la qual cosa ens mostraria la presència d’aquesta família. De fet, cap als volts de 1185, neix en el que primer era torre, i després castell de Penyafort, el nen Raimon, fill de Pere Ramon i Saurina.

Raimon de Penyafort, de natione cathalanus segons la Vita Antiqua, rebé una acurada formació humanística, a Barcelona. Entre el 1210 i el 1218 formà part d’un grup de joves catalans que cursaven la carrera de jurisprudència a Bolonya (Itàlia). Acabà l’estada amb el grau de Doctor in decretis Bononiae. Pels volts del 1222, la seva vida va fer un tomb inesperat. Ingressà en l’orde dels frares predicadors. Els coneixia des de Bolonya, on pogué conèixer i tractar el mateix fundador, sant Domènec de Guzmán.

El 1229, obeint un encàrrec del papa, predicà la croada contra els musulmans per a la conquesta de Mallorca General dels dominics (1239-1240), retirat novament al seu convent, fou conseller del rei Jaume I i intervingué en els afers eclesiàstics del país. D’aquesta darrera etapa ha arribat fins a nosaltres una llegenda que va aconseguí una gran popularitat. Al•ludeix a un desplaçament miraculós de sant Raimon des del port de Sòller, a Mallorca fins al port de Barcelona. Reclamat pel rei, l’havia acompanyat a l’illa en un dels seus viatges, però amb la condició que rebutgés l’estat d’adulteri en què vivia el sobirà. Aquest ho prometé, però no ho va complir. Fra Raimon no ho acceptà i optà per tornar al seu convent. El rei, però prohibí que l’acceptessin a la nau de retorn. Sant Raimon s’encomanà a Déu, llançà el seu mantell a la mar i hi saltà al damunt, i en aquella embarcació misteriosa arribà en poques hores a Barcelona.

Raimon de Penyafort morí el 6 de gener de 1275. Els funerals foren presidits pels reis de Catalunya-Aragó i de Castella, acompanyats de diversos infants reials, molts bisbes, nombrosa clerecia i una gran gernació de barcelonins.

Sembla que per la documentació consultada, els senyors de Penyafort continuaran sent els amos del castell fins a meitats del segle XIV. De fet el 1337 encara es parla de la domum nostram dicta de Penaforti , que tenia com a propietari a Bernat de Penyafort, nét de Pere de Penyafort. El 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent dels Penyafort ven la casa llavors anomenada de “Bella Vista” a Pere de Crebeyno . A partir de llavors el castell passarà per diverses mans, fins que al 1586 la mateixa Diputació del General de Catalunya, els treu a Pere i Pau Riu les seves propietats (possiblement per deutes) . L’any 1601 la família Espuny de Vilafranca del Penedès, i concretament, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, va comprar-ho en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.

2.- La fundació del convent de Sant Raimon de Penyafort
Va ser també, el 1601, l’any de la canonització de Sant Raimon de Penyafort. I aquest serà un element essencial que motivarà la fundació del convent a càrrec del pare Pere Joan Guasch, allà on havia estat la casa del sant: “En un risco bien elevado con precipitado declivio, a cuyo pie passa dicho arroyo, estava situada la casa de los Padres de San Raymundo; pero por ultrajada de las injurias del tiempo que solo se aparecia una torre alta de gran grueso en las paredes, puesta en medio de diferentes recintos que al abrir las çanjas del convento se hallaron indicios evidentes de la grandeza de la casa; pues se vio claramente que no solo era casa de campo, si tambien fortaleza contra los turcos que ocupara los llanos, sirviendo la torre de Atalaya para prevenirles sus avenidas y dar aviso a los moradores de las montañas que la circuyen por tramontana medio dia y Levante donde estava la invencible ciudad los unos y se previniessen los otros.” .

Canonització signada pel papa Climent VIII el 29 d’abril de 1601, però que ja des de poc temps després de la seva mort s’en sol•licitava el reconeixement i que ara a redós de la Contrarreforma finalment s’assolia. “Sembla evident que a nivell popular la notícia havia estat llargament esperada, així ho certifica la nombrosa producció gogística directament relacionada amb les confraries, en especial la del Roser” .

“A 24 de Maig se feren festes en Barcelona en honor de Sant Ramon, specialment una solemne professó en la qual assistiren tots los bisbes de Catalunya, tots los rectors del bisbat de Barcelona per manament del bisbe cridats ab capes, totes les religions de la ciutat, tots los musichs y juglars de Catalunya ab menestrils posats en cataphals en los carrechs per hont la professó avia de passar, totes les persones de ciutat y moltes de Cathalunya … y avia tots la gent de Cathalunya.“

També “els vilafranquins respongueren amb esplendoroses festes i amb una processó al castell de Penyafort.” Fidels que un cop van arribar a la torre de Sant Raimon, van participar en la celebració d’una missa en una “isglésia de fusta ab sa teulada tan gran com la del nostre, dins de la qual trobaren un altar molt adornat, de molta plata y lluminària. Y dita iglésia empeliada de draps de ceda y ras, y de defora ab unas entenas, en las quals havian posada una gran vella, y ab cadires y molts banchs per a sentar-se los sacerdots y los dits senyors de officials y jurats. Advertint que totes estes coses foren fetes per orde del dit señor Martí Joan Despuny, y ab sos dinés y gastos propis o féu lo dit mossèn Pau Roig, de la present vila, com ha procurador de dit señor: Com també féu fer ponts al rech” .

El ressò que tingué, portà, d’una banda, a Martí Joan d’Espuny a demanar permís per edificar una capella de pedra i de l’altra, al pare Pere Joan Guasch, nascut a Vilafranca el 1553 i prior del convent dominicà de Puigcerdà, a voler aixecar un convent a la casa nadiua de Sant Raimon de Penyafort, i així li fa saber: “que essa Capilla que quiere hazer en Penyafort se haga bien capaz y grande, porque sepa que ha de ser convento de frayles de Santo Domingo. Y esto en ninguna manera lo dude, y acuerdesse en que lugar se lo digo; Respondióle el cavallero, Padre fr. Guasch, nuestro Senyor me puede mudar el intento, pero aora no le tengo tal, si solo de hazer una capilla en aquel sitio.”

Aquesta conversa inicial fou seguida d’altres, tant particulars com en reunions de la comunitat de Santa Caterina, i finalment s’arribà a un acord amb Martí Joan d’Espuny, (sembla que amb la intercessió de la seva esposa, Agnès Espuny i d’Alemany) el qual els feu la concessió mitjançant certes condicions: en primer lloc, que Espuny se “servesca de darnos algun siti pera ferse alguns edificis, com Iglesia, y celdas per a habitar Religiosos (…).” En segon lloc, que els Espuny, ells i els seus descendents participarien en les activitats que es feien al convent: misses, oracions, penitències, etc. “perquè els servescan per evocació de las penas, que en purgatori avien de patir”. En tercer lloc, que “sent aquella casa y siti de Penyafort tant de Vms com sabem; prometem regoneixerlo perpetuament per legitim fundador y successivament als Srs sos hereus, oferint la missa mayor perpetuament pera llurs animas y conservació de son estat (…).” El quart punt determina que “com sia molta raho quey aja perpetua memoria dels primers fundadors, rebrem particularissim contento, que en los llochs mes vistosos se posen las armas de la casa de Espuny, y juntament tryen lo lloch, que vsm sera mes ben vist pera sepultura de sos descendents” .

Així, després, d’algunes dificultats que són inherents a tots els afers d’alguna transcendència. “Als 3 de gener (de 1603) partiren del present convent de Sa Catherina lo pe. Fr Pere Joan Guasch presentat y fill del mateix convent y lo pare fr. Vicens Ferrer fill del convent de girona per afundar y pendre convent y monestir en la casa antiga y primera payral, que diuen, de sant ramon de penya fort entre Vilafranca del Panadés y la vila del arbós en la parrochia de Sa margarida del present bisbat de Barcelona”

Després d’una travessa un xic dificultosa, donades les dificultats de comunicació de l’època, arribaren a destí “prenent solament las parets vellas, com un colomer y torra casi derrocades sense provisio de axarxia (terra) per fer habitacio sino tota pobresa” a l’objecte de construir unes habitacions modestes i aconseguir el terreny necessari per a l’emplaçament del nou convent.

Érem al mes de gener de 1603 i al febrer, la neu va cobrir el Penedès. Fet que pot succeir poques vegades cada segle, “la gent estava tancada en ses cases, per anar per los carrers y camins feyen camins ab pales, y féu gran fret e glaças la neu, cosa may oyda ni vista per los vells ny jovens en esta terra… les neus y glassades mataren molts blats y bestiars en Sagarra y Urgell, y en Sant Joan y Llacuna y haguda dolenta anyada (…), per lo Panades es estada de les tres parts les dues, anyada suficient” .

L’intent de fundar un convent a Penyafort no va agradar gaire al rector de Santa Margarida, Maties Papiol , el qual creient afectats els seus interessos i drets parroquials els va posar tots els entrebancs possibles, com ara impedir-los l’accés a la capella de fusta. La situació va degenerar fins que un dia, deixant-se emportar pel seu geni, va emprendre-la a bufetades amb el pare Guasch: “Al dexarse de dezir missa estando arrodillado el V.P. delante del altar della entró con diabolica furia, ÿ al levantarse a vista de mucha gente que alli avia le dio en el rostro una tan recia punyada que luego se entumecio la maxilla quedandole sedumbre como el refiere.”

Aquesta situació fou tibant durant un temps, fins que es va arribar a un acord el 10 de març de 1603: ”Assi como huvo executado el Retor la atrocidad mas temeroso del castigo temporal que se amanecia, que de Dios a quien tan gravemente avia ofendido se partió al punto para Barcelona celando el hecho que alli se ignorava … convino con el Prior ÿ convento el qual prometió darle sesenta acobrar respetuosamente por el dia de San Raÿmundo, por el besamano; ÿ cuando alguno se enterrase en el convento si era de su parroquia se le diese la mitad de sus derechos el dia del entierro pero que de los otros dias denomenoscabo, al cabo de año no le avian de dar cosa, pero si era de fuera de la parroquia el difunto solo para el dia del entierro le diessen la quarta parte, nada los otros dias” . Pagaments que continuaran posteriorment: “…cantitat de sis lliures … paga … lo convent de S. Ramon al Rector de Sta. Margarida en virtut de concordia entre lo convent y lo Rt. Rector de Sta. Margarida paga … per 1707 …” .

Una vegada concretat l’acord, el 29 d’abril de 1603, Martí Joan d’Espuny va fer donació de la torre i dependències annexes als dominics. “Despues de firmada la concordia … el Sr Espuny en su carta ÿ entonces hizo la donacion del sitio ÿ torre … En virtud dela que tomaron la entera procession del sitio y demes para empezar la fabrica el dia que cumplian dos años de la solemne canonización del Padre San Raymundo.”

3.- La construcció del convent
Superats els conflictes, els frares es disposaren a portar endavant la seva tasca, per la qual cosa adequaren el recinte a les seves necessitats i el primer que feren, va ser edificar la capella de pedra i algunes dependències annexes. Ocupava la capella, l’espai que avui té el vestíbul d’entrada al convent, i en el qual podem observar en la seva construcció unes característiques arquitectòniques corresponents a l’últim període de l’estil gòtic. Per la data que consta en la inscripció de la llinda del barri d’entrada al recinte sembla que s’hauria acabat al 1613..

Aquell mateix any va morir fra Pere Joan Guasch: “vuy dijous als 4 del pnt mes de setembre dites les nou lliçons de morts se va cantar ab solemnitat ço a cos pnt la missa de requiem per a dit pare y la digue lo Pe prior. Y ja teniam aparellat un alt tumol ab les insignies de mestre i ab sis atxes. Y a mija missa ha predicat lo Pe Pntat Fr. Hypolit Barber coses molt particulars. Lo concurs del poble que va acudir es cosa de maravella. Y dita missa y cantada ab Ne cant pla del orde se feu una absolta gral a dit tumol que estava al cor de la Iglesia sobre la sepultura dels religiosos.”

Podria correspondre a aquesta època la construcció d’un corredor entorn de la torre, per tal de protegir una pedres on hi havia una inscripció sobre Sant Ramon, tal com ens ho expressa un frare dominicà aragonès que devia visitar el convent calculem a començaments dels segle XVIII: “Hallanse en las paredes de dicha torre unas piedras grandes, esculpidas aunque gastadas, parte de la injuria de los tiempos y parte de la devoción de los fieles, que tenían a gran fortuna poderse llevar alguna partecica de aquellas, como concha que avia encerrado la perla de Raymundo, por experimentar que en sus polvos logran los mismos efectos que quedar sanos de sus males (…) consiguen con los de su Santo Sepulcro de Barcelona. Por lo que fue preciso el circuirla por la parte de afuera de serca, a 12 palmos de ancho, dandole entrada por la sagristia, paraque nadie sin asistencia de Religiosos pudiesse acercarce a ella. En el hueco de la torre se entra por el presbiterio de la iglesia veixa que oy sirve amodo de portico, ay en en el altarico muy curioso, y devoto que inflama los corazones adevocion, alos que franquean la puerta para visitarle.” . De fet aquest caràcter miraculós de les pedres, hom també ho atribuïa a l’aigua, a la qual es considerava capaç de guarir les febres, per això en donaven profusament a tothom que en demanava. Acudia molta gent a cercar-ne.

Al 1641, es van fer les pintures murals que es poden veure (amb un estat deficient i pendent de restauració) a la paret occidental de la sagristia vella, on hi són representats el pare Pere Joan Guasch, el fundador de l’orde dominicà, San Domingo de Guzmán i Sant Reinard. També hom parla que allà hi havia unes pintures que hores d’ara ja no hi són en què “se representa la educacion del Santo, todo lo que no ay duda pussieron los Religiosos, para memoria en la fundación del convento; de lo que les sujeria la tradicion de aquellos moradores, que como cosa tan singular, aunque avian passado 328 anyos desde la muerte del santo asta aquel dia, passava de unos a otros el acuerdo.”

Una vegada arranjada la part que els va cedir Espuny, es feia necessari disposar de més terreny i com que això no era possible per la banda nord ja que hi havia el barranc i el riu, ni per la de llevant que hi havia el camí, solament ho era “ por la parte de medio dia y poniente avia terreno capaz para una gran fabrica, no desmayó el siervo de Dios de conseguirlo. Era esta de la casa de un labrador mas adentro de la montanya, Pedro Soler de cassas blancas, como oy se dize, hizieronle entender la necesidad que tenia de parte de aquellas tierras para fabricar el convento alo que no queriendo conceder a los principios por mas que se lo rogaran; le vino denpues tanto el Sr y el P. San Raymundo en el coraçon, que no solo dió lo que le pedian de terreno con un censo tantenuo como de dos sueldos y dos cortales de avena, y aun les huviera dado su heredad si la huviessen querido, necessitado de ella” el convent“ahont havia eixit a la llum lo Sant, fos allí venerat per los Religiosos del mateix orde y devots de tota la comarca”. Amb altres paraules el pagès poques ganes devia tenir de vendre, però al final se’n va veure obligat.

Fou a partir de l’establiment d’aquest cens que es va iniciar la construcció de l’església nova i la del celler: “Con este ensanche se tiraron las lineas para hazer un gran convento como el V. P. dixo avia de ser, y se ve; pues haze ciento y un anyos que solo se mantiene de las limosnas de los fieles, sino que se ha adelantado en dos dormitorios muy buenos, una espaciosa huerta muy morada, la iglesia nueva echa y concluida acuestas del Nº P. Rmo Gl Mtro Ripol , el qual dio para concluir dicha iglesia 1400 libras moneda Barceloneza, viendo Nº Rmo que los devotos no podiendo asistir por los tiempos tan miserables; no dexa causar admiracion el que mendigando con la alforja se encuentra lo bastante para sustentarse los Religiosos que mantiene; y ultimamente se a dignado Nº Rmo Gl. de hazer la sagristia, el qual dio el año pasado de 1732, 400 libras moneda Barceloneza para hazer dicha sagristia del dicho convento, por estar los devotos tan imposibilitados. Y tambien e echo dicho Rmo un quadro grande de San Raymundo, que oy sirve por altar Mayor.”

Al 1724, s’havia acabat de construir l’ala nord del convent tal com ho reflecteix la llinda de la porta que dóna al jardí i l’hort, on hi consta la data i el nom de F. Crisòstom Soler

Sembla que les obres de construcció de l’església nova haurien acabat el 1730, tal com expressa la llinda de l’actual porta d’accés, gràcies a l’aportació econòmica del pare Tomàs Ripoll, mestre general de l’orde entre els anys 1725 i 1747 (anteriorment era prior de Santa Caterina -1698 a 1723- i estava en contacte, repetidament, amb els frares del nostre convent de Sant Raimon, segons Cayetano Barraquer). Entre 1732 i 1733 es va fer la sagristia del nou temple a la banda est del presbiteri, també com a donació del pare Ripoll, així com el gran quadre de Sant Ramon que presidia l’altar major . El final ens el marca la definitiva ubicació del pare Guasch que tot i que s’havia traslladat el seu cos a l’església nova el 1697 no serà fins el “ 24 de mayg de 1739 … avia enviat ja de Roma la llicencia per a que se pugués traslladar la Caixa avont esta lo cos. El V P M fr. Pere Joan Guasch donde la Iglesia Vella a la Nova; si los apareixia be, se feria dita traslacio lo dia 25 de Mayg de 1739 y tots respongueren, que los apareixia molt be”

4.- La fi del convent
Tot i que la comunitat de frares no fou gaire important, quatre inicialment, tal com ve reflectit en un memorial de la parròquia de Santa Margarida del Penedès de començaments del segle XVII, “…Junt a la casa antiga de Sant Raimon de Penyafort de dita parròquia està edificada una capella sota invocació de dit Sant ab una comunitat en la que habiten quatre frares del ordre de predicadors…”. No creiem que posteriorment la xifra s’incrementés substancialment, si més no, el nombre de cel•les i l’espai dels dormitoris no ho permet. Tenim notícia que al 1832 hi havia 4 religiosos i tres estudiants.
Tanmateix els dominics són orde de predicació (de die, in nocte, in domo, in itinere) i les necessitats del territori són limitades. Les altres ocupacions són la consagració religiosa, la participació a les misses, la dedicació a l’oració o a l’estudi. Així al llarg de la setmana, cadascun d’aquests aspectes hauran de donar-se. I els diumenges:

DIRECTORI BREU
Dominicas o Diumenges de tot l’any, guardant lo següent: A 11 horas se desperta para Matines: y á 3 cuarts de 12 al Cor prop de 3 cuarts de 6 se desperta para Prima y á las 6 al cor. A 2 cuarts de 9 a tercia y conventual: despres sexta de Bª en la Celda. A 2 cuarts y mitj de 11 a Sexta Major, Refetó y Nona: despres Nona de Beata en la Celda
A 3 cuarts de 2 se desperta para Vespres; y á la 2 el Cor si hi ha Passetg: y si nó, á 2 cuarts de 3.”
També disposaven de la facultat de vestir hàbits, examinar i tenir novicis. Facultat que a la província d’Aragó solament la tenien quatre convents més, que eren els de Barcelona, València, Saragossa i Ciutat de Mallorca, és a dir, les quatre capitals dels regnes que constituïen la Corona d’Aragó: “Als 19 de Octubre de 1708 al Rnt Pe Prior proposa al PP. De Concell de St Ramon que a vista del Privilegi de este Convent de St Ramon de vestir habits y tenir Noviciat, atenent dit P. Prior ver de la obligacio lo proposar la nominacio de mestre de Novicis per a criar-los y educarlos segons nostres sagrades Constitucions disposan los P.P. de Concell anomenaven al Rnt Pe Fr. Thomas Güell per dit efecte.”
Però hom va tenir interès per despullar d’aquestes prerrogatives el convent de Sant Ramon. Intenció a la que els frares saberen fer front i per això decidiren trametre a les autoritats eclesiàstiques un document que, segons recull mossèn Coy, portava aquest títol: “Papers autentichs del poder te este Convent de Sant Ramon de Penyafort ordre de Pedicadors, per vestir habits i tenir Noviciat, que per instruir als que vindran a continuar posats en ore este any de 1708 per mi Fr. Alberto Massalva, Prior”. En aquest document s’argumentava el natalici de Sant Ramon i l’antiguitat del convent per defensar la idoneïtat i el manteniment dels seus privilegis. Aquestes explicacions foren exitoses i es pogué reprendre amb tota normalitat l’exercici de les abans esmentades atribucions.

Si el segle XVIII va ser un segle d’estabilitat, el XIX serà tot el contrari de fet el comencem amb una guerra força cruel: la del francès. El Llibre d’Òbits de l’Arxiu Parroquial de Santa Margarida i els Monjos diu: “1809.-21 de Març cerca lo convent de S. Ramon de Penyafort, fou mort per los francesos Francesc Tuya, natural de Mediona de 44 anys, era marit de Maria Rosa Coll i vivia a la Parroquia”. Donada la situació i la riquesa del Convent, foren força vegades les que vingueren els francesos a saquejar-los i robar-los. La pèrdua més destacable va ser el famós quadre de Sant Ramon, el qual ocupava tot l’altar major. El 1811 es van haver de vendre tota la plata que tenien i així pogueren posar, després, un nou retaule i continuar amb la vida conventual.

Els grans canvis de la primera meitat del segle XIX alteraren a tot arreu les estructures anteriorment vigents. L’Església com a institució propietària era el sector que tenia més dificultats a prolongar la seva situació de poder dins del nou marc polític i social. El cert és que tan bon punt s’inicia el regnat d’Isabel II es va decretar la desamortització o venda forçosa dels béns eclesiàstics (1836), és a dir, les propietats de l’Església van ser declarades béns de l’Estat i posteriorment van ser reprivatitzades a través de subhastes. El 1851 Miquel Puig compra a l’Estat a través del notari Manuel Clavillart la propietat del convent.

5.- Casal residencial 1 - Família Puig-Amat
El 1858 es diu a la Consueta de la Parròquia que: “La Iglesia y convent de sant Ramon de Penyafort eran propietat dels PP. Dominics. Expulsats los Religiosos fou tot venut per lo govern y comprat per un particular y est despres a altre y axis es actualment propietat de particular.
La iglesia no obstant de ser propietat de particular está vaix lo domini del Rt Rector de Santa Margarida per estar dins de la parroquia.
Per la conservació y limpieza de ella cuida son propietari.”(4)

Miquel Puig passa la propietat al seu fill, Josep Puig i Llagostera (1834-1879). El qual donarà un ambient d’esplendor i festa al castell, gràcies a la seva doble condició d’industrial i polític d’una considerable influència en la societat catalana i espanyola d’aquells moments. A tall d’exemple diguem que el mes d’octubre del 1879 rebé la visita a Esparreguera de Cánovas del Castillo, acompanyat de la plana major del partit conservador a Catalunya o de l’itinerari que seguirà el ferrocarril al seu pas pel Penedès. No és cap cas excepcional, en aquest sentit.

Va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1834. La seva família devia d’instal•lar-se poc després a Barcelona, on el seu pare creà la fàbrica de filats. Ell era un home “de escaso estudio”, com dirà sense vergonya. Estudià Nàutica a l’escola de la Llotja, però poc li devien servir aquests coneixements per a la fàbrica d’Esparreguera o per a les seves campanyes polítiques. Va ser corresponsal de l’empresa familiar a Londres, on vivia quan morí el seu pare. Aquest fet el va obligar a tornar cap a Catalunya per fer-se càrrec de l’empresa.

Es va casar amb una joveneta obrera de la fàbrica, Rosa Amat, de la qual se’n va enamorar bojament, això sí, després d’haver-la fet instruir, ja que dins del món obrer l’analfabetisme era generalitzat. Quan hom va considerar que ja estava preparada, la va presentar en societat.

Després d’una breu malaltia i amb solament 45 anys, va morir. D’una banda, la fàbrica d’Esparreguera canviarà de nom i passarà a mans d’un company de partit polític: Antoni Sedó i Pàmies. El qual donarà un nou impuls a la fàbrica i ampliarà la colònia, així es convertirà en la fàbrica més important del municipi, el 1902 ocupava 1968 persones. I de l’altra, el convent, després de la renovació i ampliació amb noves construccions, així com les corresponents terres quedaran per la seva dona, Rosa Amat. Aquesta serà la seva residència al llarg de la seva vida.

El 1915 encara s’hi conservava gran part de la llibreria de Penyafort. De fet hi havia una habitació destinada exclusivament a aquest fi. Formaven la col•lecció vàries dotzenes de llibres molt rars i interessants, com també molta documentació referent als béns, censos i delmes.

Quan va esclatar la guerra civil, l’església fou saquejada i cremats els objectes religiosos. Més endavant es va habilitar com a presó. Fins a 40 o 50 eren els presoners que hi havia, tots treballant en la pròpia construcció del recinte vigilat. Malgrat tot, els propietaris i masovers seguien vivint a l’edifici residencial.

Rosa Amat va morir al 1943 i va ser enterrada al cementiri de Santa Margarida. La va succeir el seu fill Miquel Puig Amat fins al 1947 en què va passar als fills d’aquest: Miquel, Rosa i Josep. Els quals decidiran posar a la venda la propietat.

5.- Casal residencial 2 - “Mi, tener un castillo en España!”
El mercat negre, l’atur i els pidolaires que vivien de les brosses van esdevenir realitats quotidianes. Encara el 1950 es consumia la meitat de carn que el 1936, tot i que els treballadors destinaven al voltant del 70% del salari a productes alimentaris.

A partir de 1956, la situació es va convertir en insostenible. Amb tot aquest entorn resultava ben difícil vendre la propietat. No serà fins que arriba el nou govern de l’Opus Dei, al 1957, que impulsaran una sèrie de reformes econòmiques, entre elles l’abandonament de l’autarquia, i d’altra banda gràcies a l’arribada massiva de turistes, les divises enviades a casa pels emigrants i les inversions de capital estranger, que portaran al creixement econòmic dels anys 60. Gràcies a aquesta liberalització, el 1959, s’arriba a un acord amb un americà que residia a Sitges, James R. Halloway, el qual acompanyat d’un altre americà, John, un noi mexicà i un gat siamès que sempre portava a sobre, s’instal•len al castell. Van restaurar totes les habitacions, cambres de bany i també a l’Església per un import, sembla, diuen, d’uns 3 milions de pessetes, per tal d’establir un hotel.

James, votant del partit demòcrata americà (el 1963 quan van matar a John F. Kennedy s’havia traslladat als Estats Units per donar-li suport), portava aquí, una vida força abocada a la seva condició d’homosexual, tot i ser respectuosa amb els masovers. Organitzaven ell i els seus acompanyants uns caps de setmana “bojos”, amb convidats que venien fins i tot de les bases nordamericanes de Torrejon de Ardoz o de Saragossa. Resultava realment dramàtic observà el contrast dels cotxes amb què arribaven cadascun d’ells, amb els pobres nois vinguts de Barcelona, portant pantalons de vellut en ple estiu i arribant amb el tren de 2/4 de 8. Era una mostra més de la misèria a què ens havia abocat el franquisme.

Vingueren després anys d’una espoliació encara més accentuada. Especuladors estrangers veieren la possibilitat de fer grans negocis, primer el rus Dimitri Nicholas al 1966 i després al 1971, els americans, Martín Fainberg i Oliver Johnson que ho van adquirir per dedicar-ho a negocis vinícoles. Durà poc, a aquests últims els fou subhastada una meitat que comprà Paloma López Benítez. Tot plegat va deixar buit de records el convent i ple d’enyorança de totes les imatges, els objectes, els documents, els llibres: va arribar el no-res. Són anys d’espoli, de prendre coses cap als seus països d’origen, tot amagant el cap sota l’ala les autoritats franquistes d’aquells moments, més preocupades per amagar les seves pròpies vergonyes.

Aquesta cursa frenètica cap a l’oblit s’aturà el 1980 amb la compra de la meitat subhastada que va fer Jordina Gallemí i que completà al 1983. Diferents activitats culturals, religioses o socials s’han realitzat sota el seu patronatge, així com l’aplec que s’organitza cada any tot rememorant la celebració de la canonització de 1601.

Finalment, l’11 de setembre de 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va comprar el convent de Sant Ramon de Penyafort a la darrera propietària.

Visites

Visita guiada

Descobreix el Castell de Penyafort

La visita es realitza cada diumenge de mes a les 10:30h i a les 12h i també sota reserva per a grups privats.

Durant el mes d’agost les visites es realitzen els diumenges 20 i 27 d’agost.

+ info

Amb aquesta visita emprendrem un llarg viatge en el temps iniciant-nos en la reconquesta comtal catalana, per continuar amb la implantació de la contrareforma catòlica, les desamortitzacions i la revolució industrial, fins a l’esclat de la guerra al 1936 i la posterior arribada dels primers turistes americans.

Preus
Entrada general: 4 €
Entrada reduïda: 2 €

Tenen dret a l’entrada reduïda:
Jubilats i/o pensionistes
Persones en situació d’atur
Joves de 13 a 17 anys
Famílies nombroses
Grups de més de 15 persones
Personal docent
Periodistes acreditats
Residents al municipi amb el carnet de la Biblioteca municipal
Socis IEP

Entrada gratuïta
Infants de 0 a 12 anys

Visita guiada

L’oci burgès al Castell de Penyafort

La visita es realitza cada 1r diumenge de mes a les 12h i també sota reserva per a grups privats.

+ info

Amb aquesta visita ens endinsarem en la vida, costums i oci de la burgesia industrial catalana. El castell de Penyafort que havia funcionat com a recinte conventual durant dos segles, finalitzà la seva vida monàstica l’any 1836. Després de la desamortització de Mendizábal, l’industrial Miquel Puig, fundador de la Colònia Sedó d’Esparraguera, esdevingué el nou propietari de la finca. Uns anys més tard, la propietat fou heretada pel seu fill Josep Puig i Llagostera, qui reconvertí la propietat en explotació vinícola i residència estival.

En acabar la visita guiada, s’oferirà un vermut per als assistents.

Preu
10€ per persona

Entrada gratuïta
Infants de 0 a 12 anys

Visita combinada

Memòria de la guerra aèria

La visita es realitza cada 4t diumenge de cada mes a les 11h i també sota reserva per a gups privats.

+ info

Amb aquesta visita emprendrem un llarg viatge en el temps iniciant-nos en la reconquesta comtal catalana, per continuar amb la implantació de la contrareforma catòlica, les desamortitzacions i la revolució industrial, fins a l’esclat de la guerra al 1936 i la posterior arribada dels primers turistes americans.
Activitat combinada CIARGA + Castell de Penyafort.

Preus
Entrada general: 5 €
Entrada reduïda: 3 €

Tenen dret a l’entrada reduïda:
Jubilats i/o pensionistes
Persones en situació d’atur
Joves de 13 a 17 anys
Famílies nombroses
Grups de més de 15 persones
Personal docent
Periodistes acreditats
Residents al municipi amb el carnet de la Biblioteca municipal
Socis IEP

Entrada gratuïta
Infants de 0 a 12 anys

Visites escolars

Activitat

Un castell per descobrir!

Visita al Castell de Penyafort

Nivell: Cicle superior Primària

+ info

El Castell de Penyafort, un dels indrets més importants del Penedès. Durant aquesta activitat coneixerem on es troba, quina és la seva història i quina funció i usos ha tingut a través dels anys, i entendrem per què és important la seva visita i conservació.

Les explicacions de cada aturada aniran acompanyades d’exercicis visuals, artístics i de tractament de fonts d’informació que permetin a l’alumnat assolir els coneixements bàsics sobre l’espai.

  • Durada: 1 hora i mitja
  • Preu/grup: 75€ (30 alumnes)
  • Màxim 60 alumnes per torn
  • Més informació i reserves: turisme@smmonjos.cat/ 669 287 539

Activitat

Història d’un edifici mil·lenari

Visita al Castell de Penyafort

Nivell: ESO I Batxillerat

+ info

Aquesta visita permet a l’alumnat descobrir la història de l’ edifici que millor explica la història de Santa margarida i els Monjos, el castell de Penyafort.

Un viatge en el temps que comença amb la reconquesta comtal catalana de les terres d’Al-Andalus, per continuar amb la implantació de la contrareforma catòlica, les desamortitzacions i la revolució industrial, fins a l’esclat de la guerra civil i l’arribada dels primers turistes americans.

  • Durada: 1 hora i mitja
  • Preu/grup: 75€ (30 alumnes)
  • Màxim 60 alumnes per torn
  • Més informació i reserves: turisme@smmonjos.cat/ 669 287 539

Activitat

Aeròdroms, persones i refugis.

Visita guiada combinada:

CIARGA + Castell de Penyafort
Nivells: ESO i Batxillerat

+ info

Amb aquesta activitat, proposem que l’alumnat conegui tres espais clau per entendre els fets, protagonistes i conseqüències de la guerra aèria al Penedès: les restes de l’antiga presó del Castell de Penyafort, l’aeròdrom dels Monjos amb la visita al CIARGA i el refugi antiaeri del Serral.

  • Durada: 3 hores
  • Preu/grup: 135€ (30 alumnes)
  • Màxim 90 alumnes per torn
  • Cal portar autocars per desplaçar-se entre els centres
  • Més informació i reserves: turisme@smmonjos.cat/ 669 287 539

Informacions importants

Horari del centre d’informació

Dissabtes, diumenges, festius i ponts
de 10:00 a 14:00h

Horari de visites guiades

Cada diumenge a les 10:30h i a les 12:00h amb reserva prèvia.

Contacte

Telèfon de contacte: 93 818 61 28

Reserves