El Molí
del Foix

La construcció coneguda com a Molí del Foix (antigament molí del Macià) és el que resta en peu de les antigues instal·lacions d´un molí fariner d’origen medieval, que aprofitava l’aigua que portava el riu Foix per moldre el gra. D’aquest molí se’n conserva tota l’estructura exterior i part de la bassa on s’acumulava l’aigua.

L’edifici, de propietat municipal, és la seu del Centre d’Interpretació Històrica i Natural del Molí del Foix, Aula de Natura i Jardí Botànic, amb espècies autòctones, on s’hi realitzen activitats educatives adreçades als escolars i al públic en general sobre temes mediambientals i naturals.

Reserves

Informacions importants

Horari del centre d’informació

Dimarts, dijous i divendres
de 10:00 a 14:00h
Dimarts de 16 a 19h.

S’ofereixen visites concertades sota reserva prèvia.

 

Contacte

Telèfon de contacte: 93 818 69 28

Presentació

El Molí del Foix, Centre d’Interpretació Històrica i Natural és un equipament municipal ubicat a les antigues instal·lacions d’un molí fariner medieval al nucli dels Monjos (municipi de Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès) que aprofitava l’aigua del riu Foix per a moldre gra i produir farina.

Se’n té constància documental al segle X. Va ser un dels primers edificis construïts en la zona plana al costat del riu, formant el nucli dels Monjos ja que les primeres cases del municipi es trobaven al voltant de l’església de Santa Margarida en zona muntanyosa.

Va funcionar com a molí fariner primer i industria farinera després, fins entrat el segle XX, quan canvià la seva activitat per celler i magatzem de vi.

El 1995 el molí passà a ser propietat municipal, iniciant-se el procés de recuperació d’aquest edifici per a ús ciutadà.

Els espais

El Molí té una sala d’exposicions temporals situada a la planta baixa de l’edifici, just a l’entrada, des d’on es pot observar la pedra original que fora el sostre de la sala de les moles.

L’Aula de Natura es troba a la primera planta, on antigament hi havia l’habitatge dels masovers. És una sala polivalent amb un espai destinat a treball intern, reunions i on s’ubica el Centre de Documentació Ambiental on es pot realitzar consulta bibliogràfica de temàtica ambiental.

La Sala de les Moles es troba en un nivell inferior, on antigament es localitzava la maquinària del molí fariner. Ha estat restaurada respectant els elements arquitectònics originals. El terra està cobert de fusta i vidre, que permet observar on s’ubicaven les moles i els antics cups de vi. Es tracta d’una sala de caràcter polivalent per a realitzar-hi activitats diverses com ara xerrades, exposicions, concerts,…

A l’exterior trobem el Jardí botànic on hi són representades espècies que pertanyen a diferents comunitats vegetals de l’Alt Penedès.

Molí fariner

El cultiu dels cereals
El cultiu dels cereals s’inicià en època neolítica a la Mediterrània oriental. Des d’allà es difongué cap al nord d’Africà i Europa. El conreu dels cereals implica conèixer el cicle de cultiu de cada classe de cereal. Aquest cicle de cultiu determina el període de sembra, la germinació de les espigues i la sega, així com les feines agrícoles que cal dur a terme al llarg de l’any.

L’ús dels cereals. Fonament de l’alimentació
Des d’antic, els cereals han ocupat un paper fonamental en el consum humà. Actualment aporten més de la meitat de les de les necessitats mundials de proteïnes, ja sigui en forma de farina, pa, pasta o cuscussons. Del cereal se n’obtenen també begudes fermentades i subproductes com els segons, el gluten o el midó.

Del gra a la farina. Els primers molins
Per tal de poder ser consumit, el cereal ha de passar per un procés de mòlta que el converteixi en farina. Des de molt antic l’home s’ha dotat d’un seguit d’instruments mecànics per poder moldre els cereals: des dels molins barquiformes neolítics al molí troncocònic romà, passant pels morters i molinetes utilitzats per les comunitats ibèriques.

La força de l’aigua. Moles i rodets
A l’edat mitjana, es produirà la difusió d’un nou tipus de molí que, a diferència dels anteriors, troba en l’aigua la seva principal força motriu: el molí hidràulic. L’adopció del molí hidràulic per part de les comunitats medievals va suposar un augment considerable de la producció de farina, atès que la capacitat de mòlta de les moles d’aquests molins era força més elevada.

Jardí botànic

Jardí botànic
EL JARDÍ BOTÀNIC MOLÍ DEL FOIX,
UN PASSEIG DIDÀCTIC ENTRE LA FLORA PENEDESENCA:

El Jardí Botànic Molí del Foix és un espai on, a més de passejar i gaudir de les plantes que s’hi troben, podem aprendre. Aprendre sobre la nostra comarca i la vegetació que s’hi troba. Per això hi són representades espècies que pertanyen a diferents comunitats vegetals de l’Alt Penedès.
La distribució de les plantes al jardí no respon a un intent de reproduir la vegetació natural de la comarca, en la qual les espècies viuen associades en comunitats (l’alzinar, les pinedes, les brolles i el bosc de ribera), sinó simplement donar una mostra més o menys àmplia de les espècies vegetals que componen algunes d’aquestes comunitats.

RELACIÓ D’ESPÈCIES VEGETALS DEL JARDÍ BOTÀNIC:
Nom català, nom castellà, (nom científic)

Aladern fulla estreta, labiernago, (Phillyrea angustifolia)
A les garrigues, a les màquies i a les brolles.

Aladern, aladierno, sanguino, (Rhamnus alaternus)
Garrigues, màquies, boscos. Viu a tot el nostre territori.

Albecoquer, albaricoquero, (Prunus armeniaca) *
Origen: Xina. Horts, jardins, camps de cultiu.
L’albercoc es consumeix fresc i també es conserva sec, tallat a llesques.

Aloc, gatillo casto, sauzgatillo, (Vitex agnus-castus)
Viu a les ribes de les rieres i de les rambles, en el domini dels alzinars.
Per a confusió amb hagnós que vol dir cast, nasqué la superstició que la llavor d’aquesta plata servia per a guardar la castedat i se li afegís el nom llatí de castus.

Alzina, encina, (Quercus ilex)
Per l’acció de l’home ha quedat reduïda a petites bosquines i clapes.
La fusta és emprada en fusteria, en l’obtenció de carbó i de productes químics. De l’escorça hom en treu tanins d’interès en adoberia. Els glans són menjar pels senglars.

Ametller, almendro, (Prunus amygdalus) *
Origen: Xina. Camps de cultiu.
El trobem conreat per tota la regió mediterrània. Les ametlles es consumeixen crues o torrades i són la base de molts productes de pastisseria, com el pa d’ametlles, els panellets i els torrons. La clofolla s’aprofita per a cremar-la en estufes adients.

Aranyoner, endrino, (Prunus spinosa)
Planta pròpia de les bardisses.

Arboç, madroño, (Arbutus unedo)
Als alzinars aclarits. S’estén per tot el nostre territori.
Els fruits (cireretes d’arboç) són comestibles però un xic indigestos. Les fulles són astringents i s’han utilitzat per combatre diarrees i disenteries.

Arbre d’amor, árbol del amor, (Cercis siliquastrum)
Màquies, boscos, jardins. Molt utilitzat com arbre ornamental.

Arç blanc, espino albar, (Crataegus monogina)
A les vores dels rius i torrents.
Les flors són considerades un excel•lent tònic del cor i de l’aparell circulatori; són sedants i antiespasmòdiques.

Arítjol, zarzaparrilla (Smilax aspera)
Als alzinars, màquies litorals, a les garrigues i a les bardisses.
Té propietats depuratives, diürètiques i sudorífiques. Les seves arrels tenen propietats asmàtiques. Es fa gran ús en begudes ensucrades i sobretot en la cervesa.

Boix, boj (Buxus sempervirens)
Indrets frescos, boscos secs.
Molt utilitzat a jardineria. La seva fusta, molt homogènia i dura, es fa servir per a fer peces tornejades i petits estris com ara culleres i forquilles.

Botja d’escombres, bocha, mijediega (Dorycnium pentaphyllum)
Indrets secs, rocosos, màquies, garrigues.

Bruc boal, brezo blanco, urce (Erica arborea)
Màquies i brolles mediterrànies.

Càdec, cada (Juniperus oxycedrus)
Viu als alzinars i a les màquies.
La fusta és apreciada pels ebenistes. En veterinària s’empra l’oli de càdec, obtingut per destil•lació de la fusta, per tractar afeccions cutànies.

Crespinell, uva de gato, (Sedum album)

Englantina, rosa mosqueta, mosquera (Rosa sempervirens)
Boscos aclarits.

Esbarzer, zarza (Rubus ulmifolius)
Viu a les clarianes dels boscos humits i a les bardisses.

Esparreguera boscana, esparrago amarguero (Asparagus acutifolius)
Es troba a l’alzinar amb marfull, a les pinedes i brolles.
Els turions o espàrrecs són comestibles. Tenen propietats diürètiques. Altres espècies d’Asparagus són de cultiu. Els egipcis, fa més de 6.000 anys, ja els cultivaven.

Espígol, espliego (Lavandula angustifolia)
Als costers assolellats i rocosos, a les brolles o bosquines clares.
És antiespasmòdic, diürètic, antireumàtic, activador de la circulació, antisèptic i cicatritzant de ferides. Es fa servir en perfumeria i cosmètica i també com a ambientador. Un ramet a dins de l’armari ens perfumarà tota la roba.

Espinavessa, espina santa, (Paliurus spina-christi)

Estepa blanca, jara blanca, jaguarzo blanco (Cistus albidus)
Brolles i garrigues assolellades.És bona per a fer cataplasmes.
Les llavors són riques en fècules i se les ha utilitzades per obtenir-se farina i barrejar-la amb altres panificables.

Farigola, tomillo, (Thymus vulgaris)
Indrets secs i assolellats.Les fulles i les sumitats florals són antiespasmòdiques, balsàmiques, cicatritzants i condimentàries. El seu oli essencial és estimulant, antiespasmòdic, expectorant, antisèptic i antiviral. Les sopes de farigola són ideals per a les fredes nits d’hivern.
Festuca, festuca, (Festuca glauca)

Figuera, higuera (Ficus carica)
Llocs rocosos, camps, jardins.Espècie típicament mediterrània conreada per heure’n els fruits.

Fonoll, hinojo (Foeniculum vulgare)
Camins, terrenys secs.
És un antídot de les herbes i bolets verinosos. Planta molt aromàtica, s’usa per amanir i confitar les olives i es creu que agafen més bon gust.

Galzeran, brusco, arrayán (Ruscus aculeatus)
Creix a l’alzinar amb marfull, en llocs ombrívols.
És una de les plantes més apreciades com a branques d’hivern, especialment pels volts de Nadal.

Garric, coscoll, coscoja (Quercus coccifera)
Indrets àrids i pedregosos, a les garrigues i màquies.
De l’escorça es van treure tanins.

Garrofer, algarrobo (Ceratonia siliqua)
Terrenys àrids i assolellats, màquies litorals.
Propietats astringents i diürètiques. S’utilitza com a laxant en preparacions farmacèutiques. Eren menjar habitual dels cavalls.

Gatosa, tojo, aliaga morisca (Ulex parviflorus)
A les brolles eixutes i màquies.

Ginesta, retama de color (Spartium junceum)
Màquies, indrets pedregosos i secs.
De les tiges s’obté una fibra apta per a teixir teles ordinàries, cordes i cordills. De les branques tendres se’n fan cistells.

Heura, hiedra (Hedera helix)
Als boscos ombrívols; recobrint el terra i roques o bé enfilant-se pels arbres.
Els fruits són tòxics. Té aplicacions en jardineria i perfumeria.

Llentiscle, mata, lentisco (Pistacia lestiscus)
Als boscos, brolles i màquies.
La resina constitueix el màstique utilitzat en medicina i per a fabricar vernís. El màstique va utilitzar-se com a xiclet per enfortir les genives i perfumar l’alè.

Lleteresa, lechetrezna, tártago mayor (Euphorbia characias)
En indrets secs i assolellats, a les garrigues i brolles.
És planta tòxica. Té efecte vomitiu i purgant.

Lligabosc mediterrani, zapaticos (Lonicera implexa)
Als alzinars i a les garrigues.
Planta emprada com a ornamental en jardineria. Les flors són calmants; les baies, no comestibles, diürètiques i emètiques.

Marduix, mejorana (Origanum mejorana)

Marfull, durillo, tino (Viburnum tinus)
Boscos i garriques.
Els fruits són purgants i han estat utilitzats per a combatre la hidropesia.

Margalló, palmito (Chamaerops humilis)
Indrets secs i àrids, rocams, màquies litorals.
És l’única palmera autòctona europea. De les fulles se’n fan escombres i de les fibres, cordes, cordills, sàrries i senalles. D’acord amb l’Ordre de 5 de novembre de 1984 del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, resta prohibida la recol•lecció del margalló.

Mariallüisa, hierba luisa (Lippia triphylla) *
Origen: Xile.
Afavoreix la digestió i és antiespasmòdica.

Matabou, matabuey (Bupleurum fruticosum)
Garrigues i indrets pedregosos.

Olivella, olivillo (Cneorum tricoccon)
Pròpia del domini de les màquies litorals, indrets secs i rocosos.

Olivera, olivo (Olea europaea)
Boscos, cultius.
És l’arbre més associat al mediterrani. S’ha cultivat a tots els països mediterranis, des de l’antiguitat, per treure’n les olives i fer-ne oli. La fusta és molt dura i apreciada.

Orenga, orégano (Origanum vulgare)
Boscos aclarits, prats secs.
En forma de tisana, és tònica i digestiva. S’utilitza com a condiment. Es fa servir també per a confitar olives.

Pi blanc, pino carrasco (Pinus halepensis)
Indrets eixuts i pedregosos del país de l’alzinar.
La fusta és molt usada en fusteria. Els seus pinyons són menjar habitual dels ratolins del camp i dels esquirols.

Pi pinyer, pino piñonero (Pinus pinea)
Regió mediterrània, especialment en el litoral i les muntanyes properes.
Els pinyons són comestibles i molt apreciats en pastisseria (coques, panellets, etc)

Pollancre, chopo (Populus nigra)

Roja, rubia (Rubia peregrina)
Viu a l’alzinar, a les garrigues i a les brolles.
L’espècie Rubia tinctoria, del mateix gènere, és coneguda per les seves propietats tintòries. Es va deixar de cultivar quan es van descobrir les anilines.

Roldor, emborrachacabras (Coriaria myrtifolia)
Característica de les bardisses.

Romaní, romero (Rosmarinus officinalis)
Indrets àrids i pedregosos, brolles.
La infusió és estomacal, antiespasmòdica, tònica i molt apropiada en casos d’insuficiència hepàtica; si s’aplica externament, és cicatritzant, desinfectant i antireumàtica. L’oli essencial és antisèptic, antiparasitari, analgèsic i estimulant del cuir cabellut. S’utilitza en perfumeria i cosmètica i com ambientador.

Roser caní, escaramujo, agavanzo (Rosa canina)
Marges, camins, boscos, bardisses.
Les arrels i les fulles són astringents, els fruits tenen propietats antidiarrèiques i contenen bona quantitat de vitamina C.

Roure martinenc, roble pubescente (Quercus humilis=Quercus pubescens)
Indrets frescals i poc humits.

Sajolida, ajedrea (Satureja montana)

Sàlvia, salvia, (Salvia officinalis)

Santolina, espernallac, abrotamo hembra (Santolina chamaecyparissus)
Indrets àrids, jardins.
Espècie aromàtica, molt utilitzada per el color de les fulles.

Sarga (Salix elaeagnos)

Saüc, saúco, (Sambucus nigra)
Bardisses i vores dels corrents d’aigua.
Té propietats sudorífiques, diürètiques, cicatritzants i antiinflamatòries. A Portugal s’usen baies de saüc per donar color a l’oporto.

Savina, sabina negra (Juniperus phoenicea)
Viu a les màquies i a les pinedes més o menys aclarides, a tot el nostre territori.

Ullastre, acebuche (Olea europaea var. sylvestris)
Viu a les màquies litorals, en llocs assolellats per tot el nostre territori.
És l’olivera silvestre. El fruit no és comestible.

Vidiella, muermera, clemátide (Clematis flammula)
Als alzinars, a les màquies i a les garrigues de tot el nostre territori.
Aquesta herba és tòxica; les seves fulles, aplicades damunt la pell, produeixen butllofes i petites nafres. Planta idònia per observar a simple vista els vasos llenyosos.

Vinca ciliada, vincapervinca mayor (Vinca major)

Vinya, vid (Vitis vinifera)
– Cabernet
– Chardonnay
– Garnatxa
– Macabeu
– Merlot
– Moscatell
– Parellada
– Ull de llebre
– Xarel•lo

És un dels cultius bàsics de la terra mediterrània. De temps immemorials data la collita de la vinya. La utilitat que s’hi dóna és l’obtenció del vi, encara que els antics metges i farmacèutics empraven les fulles contra hemorràgies nasals i uterines, o com astringents. La saba servia per netejar els ulls i ferides corporals. Després de la fabricació del vi, també es pot obtenir vinagre si alterem les condicions de fermentació.

Xiprer de Leyland, ciprés de Leyland (Cupressocyparis leylandii)
Origen hortícola, híbrid (Cupressus macrocarpa x Chamaecyparis nootkaten)
Plantat, a vegades, en forma de tanques per fer de pantalla acústica i visual